Arxiu de l'etiqueta: pop-rock

Miquel Abras evoluciona a l’Stroika de Manresa

Miquel Abras [web] ha obert la programació del mes de maig a la sala Stroika de Manresa, on va actuar el divendres 4 de maig. La nit la va obrir la cantautora de Taradell Laura Segarra, que està de gira amb el seu únic disc A pinzellades. Passada la mitjanit les melodies melancòliques i les lletres de desamor de la cantant van deixar lloc al rock de Miquel Abras.

El músic bisbalenc va publicar el seu quart treball, Equilibris impossibles, a finals d’aquest març i el concert de Manresa era una de les primeres oportunitats per escoltar-lo en directe. El disc es manté fidel a la línia rockera del músic però obre un nou ventall de ritmes que donen més riquesa a les cançons. Ritmes jamaicans, rumba i funky són els nous ritmes que Miquel Abras va oferir a la sala manresana. Un espectacle més ballable que també presenta novetat en les lletres que deixen enrere l’amor i el desamor per parlar d’històries més quotidianes, per exemple la cançó Com la noia japonesa, que parlar de gent que viatja en tren.

Intercalades amb algunes cançons d’altres discos com L’últim adéu o Amb tu sóc jo, Miquel Abras va anar repassant totes les cançons del seu quart disc. Un dels millors moments del concert va arribar amb l’entrada a l’escenari de Jordi Paulí i Pep Bosch a les cançons Podria ser pitjor i Ocells de nit. Paulí amb el saxo i Bosch amb la trompeta van ser una de les proves més clares d’aquest canvi en les cançons. La incorporació d’instruments de vent és un encert unaque dóna molta més consistència a les cançons, una evolució que fa créixer l’espectacle. LAIA NONELL/MARC ARISA

Joan Masdéu: Whiskyn’s i una mica més

Vint anys al capdavant del grup Whiskyn’s -una formació que mai va arribar a estar de moda ni a primera línia però que va comptar amb un nombre important de seguidors– li van proporcionar a Joan Masdéu [web], el seu líder, un bagatge que ara aprofita molt bé en la seva proposta en solitari, tant a l’hora de fer cançons com quan puja a l’escenari. Sense ser ben bé Whiskyn’s, no es pot dir que Masdéu hagi fet un triple salt mortal amb Casa Murada, el seu primer disc; conserva la filosofia de la seva banda de tota la vida, aquell pop-rock fresc i amb ganes que les tonades s’enganxin, si bé cerca algun recurs nou, s’endinsa en alguna que altra raresa sonora, però sobretot fa unes lletres més personals, més despullades, potser no tant pel fet d’haver iniciat aventura amb el propi nom sinó més perquè els anys a tothom afecten i la maduresa va adquirint posicions a l’hora de compondre.

Tot això s’ha pogut veure aquest dissabte 25 de febrer a la sala petita del Clap de Mataró [web]. Un Masdéu molt proper, enfotent-se molt d’ell mateix i sobretot de l’assistència poc nombrosa de públic – tot i que tampoc tan escassa com per algun comentari feia entendre – s’ha vist acompanyat de quatre bons músics i ha convidat la concurrència a entrar en la seva Casa Murada, amb acords força elegants, com els de Desapareixo o El carrer dels jocs florals. Temes com Finals d’estiu i Moscou també estan cridats a formar part del seu repertori els propers anys. Un repertori que de moment s’ha de veure completat amb no poques cançons de l’etapa Whiskyn’s: Que no surti el sol, Balla, Cada cop que te’n vas, Reus… Moments encara més íntims quan queda sol a l’escenari – Del sud i Puc ser jo -, i cap a la part final el Nowhere Man de The Beatles, sens dubte grup inspirador de molts dels seus temes, tant amb Whiskyn’s com en l’actualitat.

El concert ha format part del 7è Cicle de Músiques Tranquil·les [web], organitzat per la Casa de la Música Popular [web], i que aquestes setmanes s’està duent a terme a la capital del Maresme. XAVIER AMAT/MARC GINER

My Wrong Pleasures, rock suau, melòdic i proper a El Dau de Mataró


Concert dels mataronins My Wrong Pleasures a El Dau de Mataró el dijous 22 de desembre de 2011.

Tres són els components del grup mataroní My Wrong Pleasures [myspace], Nico Canet com a cantant, guitarrista i compositor, Xavier Patau al baix, i Sito Serra a la bateria, amb col·laboracions habituals d’Àngel Valverde als teclats. Aquest dijous 22 de desembre al Dau [web], local de la capital maresmenca, només els dos primers eren a l’escenari ja que davant la possibilitat que els veïns es queixin al Dau no hi entren bateries, fet que ha estat per Canet. Sense una de les tres potes del trípode, doncs, cantant i baixista han optat per un concert relaxat i molt proper a la vintena d’assistents, amb la guitarra acústica i la veu de Nico Canet per protagonistes.

My Wrong Pleasures ha interpretat tot just una dotzena de temes en menys d’una hora, alguns que formen part dels seus dos EP’s, com Neon, i alguns de nous i que esperen publicar ben aviat. Un concert senzill però que ha sorprès per la utilització de bases pregravades, donant més força a algunes cançons, mentre que en d’altres Patau ha baixat de l’escenari i el cantant ha jugat al solitari. En un d’aquests instants ha estrenat una cançó en castellà, l’única de la nit ja que la formació escriu i canta en anglès.

Una nova oportunitat per als maresmencs de veure el directe al grup, i en aquest cas amb la banda al complet, serà el dia 31 de març a la sala Clap [web]. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA

Mazoni s’acomiada de girona amb un concert rodó a l’Ateneu de Banyoles


Moment del concert de Mazoni a l’Ateneu de Banyoles el divendres 2 de desembre de 2011

Potser perquè el concert de Mazoni [myspace] el divendres 2 de desembre a l’Ateneu de Banyoles ha estat l’últim concert a terres gironines o per la proximitat entre el grup i el públic, que gairebé omplia l’auditori, el concert ha tingut un ambient molt familiar. Jaume Pla ha connectat ràpidament amb el públic amb reflexions desenfadades sobre la vida o la mort, tema central del disc Fins que la mort en separi, i amb bromes amb el guitarrista Jordi Rudé. Aquest últim, per cert, ha regalat als presents uns solos de guitarra impecables.

La banda que acompanya Jaume Pla, veu i guitarra, ha presentat el format complert amb Miquel Sospedra al baix, Jordi Rudé a la guitarra i teclats i doble percussió amb Aleix Bou i Toni Molina. La bona sonoritat de la sala ha permès un so molt bo tant quan hi havia tota la banda sobre l’escenari com quan el de la Bisbal de l’Empordà ha quedat sol amb el piano per interpretar El dubte o versionar el Beatles amb la cançó Sexy Sadie. Amb la cançó de la mítica banda anglesa els dits de Jaume Pla han dubtat una mica, res a veure amb la interpretació de la resta de temes molt rodats durant la gira.

Passada la primera hora de concert Mazoni ha interpretat Això nostre s’ha acabat, la cançó més rockera de l’últim disc i que amb el crescendo final ha donat pas a una escalda d’intensitat que ha arribat al clímax amb tot el públic dret tot just sentir els primers acords de Gised. Sense temps per tornar a sure, les conegudes Apocalipsi now i Eufòria han fet vibrar la sala amb el grup molt entregat, especialment Jaume Pla, que animat per la curta distància amb la platea ha baixat de l’escenari per tocar la guitarra gairebé sobre la primera fila.

Per interpretar Ei, que surt el sol! Pla ha demanat si hi havia un pianista a la sala, i per sorpresa del públic el concert ha acabat així. amb un nou membre sortit del pati de butaques i un llarg i intens aplaudiment pel grup. LAIA NONELL/MARC ARISA

Tabarka, retrobament del trio mataroní a la sala Clap després de tres anys

Sense material nou però amb ganes de retrobar-se i de treure la pols a unes cançons pròpies que han estat tres anys sense sonar en directe. El trio mataroní Tabarka [myspace], format l’any 2002 pels germans Juanjo Jiménez a la veu i al baix, Manolo Jiménez a la bateria, i Joan Barranca a la guitarra, ha demostrat que no ha perdut pistonada en el seu concert de retorn a la sala petita del Clap [web], aquest plujós dissabte 5 de novembre. Ha estat un concert ple d’electricitat i de contundència, potser amb excés de decibels per a un espai menut com ha estat el cas, i amb el pop-rock amb cert aire flamenc marca de la casa.

Com en tota festa, no hi han faltat família i amics, i no només entre el públic. Tabarka s’ha vist acompanyat en alguns temes interpretats per músics propers, com el teclista Albert Puig. Han estat aquests els millors moments d’un concert de poc més d’una hora de durada. I és que amb només tres components, els matisos entre les cançons són pocs, i potser si Tabarka té previst d’iniciar una segona etapa, fóra bo que es plantegés el fet d’incorporar de manera permanent algun músic més.

De ganes de continuar no els en falten, com han demostrat en temes com Dolores, La tempestad, o el mig temps Atenta mirada. Només el temps dirà si el retrobament ha estat puntual o vindran molts més concerts i noves cançons. ddM/MARC ARISA

Pau Vallvé, el geni que no necessita ni tocar el seu propi ‘hit’


Un moment de l’actuació del dissabte dia 17 a l’Institut del Teatre de Vic. Foto: Àngels Ribas

Pau Vallvé va demostrar dissabte al vespre a Vic perquè és un dels artistes més interessants de l’actual panorama musical català. O almenys el més innovador i desacomplexat, el músic més de laboratori, que experimenta amb melodies, ritmes i sons diversos sortits de la barreja d’instruments amb què treballa -una proposta ideal per l’inVICtro [web], que es vesteix precisament com el laboratori musical del Mercat de la Música Viva de Vic-. La seva capacitat de crear música en directe a partir de la superposició de loops, en la línia de Jorge Drexler, és un as a la màniga que va deixar els espectadors sorpresos durant uns quants minuts d’un concert que va ser breu, no més de 45 minuts, però molt complet.

La veritat és que Vallvé es va posar de seguida a la butxaca el nombrós públic assistent, unes 150 persones, a l’Institut del Teatre on es feien alguns dels concerts del certamen, que enguany arribava a la desena edició amb molt bona salut. Amb l’acompanyament del personatge mordaç, irònic i pessimista i en companyia de la seva inseparable Maria Coma, Nico Roig -que havia actuat just abans de Vallvé- a la guitarra i Jordi Casadesús al baix, Vallvé va oferir un concert equilibrat, amb moments de gran intensitat percutiva i altres de més reposats, com la cançó on recordava la mort de la seva àvia. A la sala, l’energia que desprenia la banda va deixar amb la boca oberta la majoria dels assistents, validant definitivament una proposta que ha trigat massa a començar a fer forat -dinou anys dalt l’escenari i onze discos-. Vallvé va dir, en relació a això, que es trobava més a gust a Vic que no pas a Barcelona, sovint.

Un personatge, un geni, un descobriment per la música en català, ara ja sense màscares, sense Estanislaus Verdets ni Ummas entre mig. Pau Vallvé a seques. Un músic amb tanta consistència musical que és capaç d’acabar el concert sense tocar la cançó que obre el seu disc i la única que, a priori, els assistents haguessin pogut reconèixer. Pau Vallvé és així. J.SALICRÚ

Cris Juanico prioritza la calidesa del petit format al Piano Blau de Granollers

El cantant menorquí Cris Juanico va visitar la sala el Piano Blau de Granollers el passat divendres per interpretar un recull de temes de la seva etapa en solitari juntament amb cançons de la seva antiga banda Ja t’ho diré. Juanico va triar per aquest concert un format semiacústic, amb dues guitarres i un teclat, que va donar calidesa però que també va restar intensitat a la seva actuació.

Divendres vam poder veure a Cris Juanico acompanyat dels Mags de Binigall, la seva banda actual, però hi va faltar la presència de la bateria. Davant d’un centenar d’espectadors, Juanico va sorprendre per aquesta mateixa raó. Va ser un concert que no va destacar pas per la seva intensitat. El cantant menorquí va interpretar amb excessiva tendresa una mostra del seu darrer treball Pedres que rallen, amb temes com Tenim la sal o Sé, que exploren nous horitzons com poden ser el folk o el rock íntim i pausat.

De fet, la col·laboració del públic va ser cabdal per animar una posada en escena que va ser molt discreta. Cal destacar però, la innegable qualitat de les seves noves composicions, que han experimentat un canvi substancial respecte a anteriors treballs de Juanico. Lletres més madures, molt arrelades a la seva terra, ben pensades i acabades. També Juanico ha sabut adaptar la seva veu durant els anys als diferents registres que ha anat provant durant la seva carrera.

Cris Juanico va passar gairebé 17 anys amb la formació de ses illes i el 2004 va decidir seguir el seu camí en solitari. D’aquí n’ha sortit fins ara un treball serè, que evoca la tranquil·litat i que diversifica els gèneres per aconseguir un major ventall de temàtiques, però el seu repertori encara depèn massa de l’obra de Ja t’ho diré, que apareix constantment per donar més consistència a les seves actuacions. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ