Són originals, singulars i possiblement irrepetibles. Això no els ho pot negar ningú. Una altra cosa és que estiguin més encertats o menys a l’hora de transmetre aquests trets en la creació dels seus espectacles. I en aquest sentit, Somiatruites, la proposta feta a quatre mans pel sabadellenc Albert Pla [web] i el nordcatalà Pascal Comelade [myspace] junt amb la Petita Orquestra de Titelles Somiatruites, grinyola en més d’un i més de dos moments. Un dels primers llocs on han arribat els somnis fets realitat de Pla i Comelade ha estat al teatre Monumental de Mataró aquest divendres 25 de novembre, organitzat per la Casa de la Música [web], i davant un públic que no ha arribat a omplir la platea.
Enmig d’alguns efectes visuals meravellosos acompanyant les cançons, la distorsió es produeix, entre altres motius, perquè Pla, comunicador innat, es menja l’escenari i arracona en la seva timidesa Comelade, que fins i tot sembla un xic incòmode enmig de la follia en la que entren els altres músics, que llueixen barretines i capells de paper i uns aspectes que ni els The Village People. I com que de fet, somniar, es pot somniar de tot, Pla no només interpreta les cançons de bressol del seu disc Anem al llit?, sinó que també cola d’altres temes de la seva ja extensa trajectòria, posa lletra a músiques de Comelade, o recorda Ovidi Montllor amb una versió, bonica, això sí, de Perquè vull. Una mica agafat amb pinces, tot plegat, i per moments l’espectacle es converteix més en un homenatge a la figura d’Albert Pla – que fins i tot es marca una coreografia al so d’una música ensordidora; calia? –, que no pas un viatge al país dels somnis.
Això no treu que els seguidors del sabadellenc no hi xalin a gust, de fet de segur que els què més; i és que Pla segueix mantenint intacte aquesta virtut de passar del broc gros i la grolleria a transmetre tendresa i sensibilitat en un obrir i tancar d’ulls, i d’explicar coses políticament incorrectes amb un llenguatge de carrer, i sobretot una memòria prodigiosa per deixar anar uns textos enganxats i que ocupen línies i més línies. I té algunes cançons precioses, com la que dóna nom a l’espectacle, i atenció amb algunes de noves, com la que li serveix d’homenatge als mallorquins Antònia Font.
En definitiva, un espectacle difícil de descriure però que té més moments d’insomni que de somni, molt de cara als que els agrada tot allò que fa Albert Pla i potser no tant per als seguidors de Comelade, que, tot i així, té els seus moments per exhibir el prestigi merescudament adquirit. XAVIER AMAT/MARC ARISA
