Clímax és una banda de Mataró nascuda el 2006. Van entrar amb força dins el panorama musical comarcal buscant un so amb bases de pop-rock mesclades amb els estils més diversos i sense defugir l’ús d’una veu femenina acurada. Tot això, per aconseguir un so que només pertanyés a ells mateixos. A Diaridelamusica.com hem parlat amb els Clímax, banda guanyadora del Cirera Rock 2009.-MARTA CABOT/KIKO MONTORO.
Arxiu de l'etiqueta: altres
Coetus i la Tribukada mostren tots els universos de la percussió
Coetus i La Tribukada van mostrar aquest passat divendres al Teatre Monumental de Mataró totes les possibilitats i universos que pot donar la percussió. El concert va demostrar com la música pot servir per viatjar de la tradició ancestral a l’experimentació postmoderna o de l’etnomusicologia a la integració social. El recital era la ració de percussió del festival Cruïlla de Cultures, una nit pensada en clau de ritme i timbals.
La nit va començar amb l’arribada de La Tribukada des de darrera el pati de butaques en processó de batucada. Aquest conjunt mataroní d’una vintena de percussionistes es caracteritza perquè en part està conformat per persones amb discapacitat intelectual i és a través de la música que s’integren amb la resta de persones. Una lliçó de com els djembés i panderetes poden cohesionar i donar igualtat d’oportunitats, i més si es té en compte el ritme i la solvència que va demostrar La Tribukada durant els 10 minuts escassos que va durar la seva actuació.
Amb l’arribada de Coetus es va obrir l’atles musical d’aquest conjunt. 12 percussionistes disposats en semicercle de cara al públic i dos autèntics fenomens: el músic Eliseo Parra i la cantant Sílvia Pérez. I va començar el viatge, primer una sondarriba asturiana tocada amb canyes. I d’allà a les Illes Balears amb El Cant de la Sibil·la, una suggerent recreació de l’apocalipsis.
Coetus és un vaixell liderat per l’experiència d’Eliseo Parra, que en tot moment va portar la batuta de l’espectacle. Aquest músic castellà ha treballat tota la seva vida per recuperar els sons tradicionals de les cultures populars ibèriques. Ho va tornar a demostrar important de Salamanca una rural Don Gato executant-la amb pandero tocat amb mà i porra. Menció a part es va merèixer Sílvia Pérez Cruz, aquest jove palafrugellenca que va aclarir i refrescar cadascuna de les cançons en que va posar-hi la veu. Membre de Las Migas, un dels grups de nou flamenc més interessants del panorama català, la cantant és una cirereta perfecta a la compacta i variada forma d’expressió percutiva dels Coetus.
El grup de percussió va continuar sorprenent amb autèntiques perles de la percussió ibèrica. Va apostar per seguidilles valencianes amb cants polifònics i simples palmes, sorollosos romanços cantats amb panderas i simbomba o correleras amb càntirs i cascabells. La diversitat d’instruments i aparells percutius era inesgotable: de cajón a olles, passant per instruments de llaurar o morters. Tot s’hi valia per fer més música. El vaixell de Coetus va volar fins a Zamora, Cuenca i fins a Portugal i Galícia amb una cançó d’orígen de pandareteiras recomprimida a batucada i samba brasilera.
Després d’un bis extraordinari -Gallo Rojo- amb una Sílvia Pérez esplèndida i sentimental, els Coetus encara en volien més i ja acabat el concert dal l’escenari van estar improvitzant i cantant a ritme de palmes cançons acompanyades pel públic dempeus. Un nou concert que demostra que el Cruïlla de Cultures té ànima d’anar més enllà del simple fet musical. Una excel·lent ració de percussió en tots els sentits. Un viatge a les millors cultures ibèriques i la seva herència musical. -ELOI AYMERICH.
Susanna del Saz imparteix una lliçó sobre com agradar al públic
En una nit de derbi futbolístic, la soprano Susanna del Saz va reunir una cinquantena de persones a l’esglèsia parroquial de Sant Cebrià de Vallalta. El concert de soprano i piano, que es va celebrar el passat dissabte, s’incloïa dins el programa de la Primavera de les Arts 2009. L’actuació va convèncer al públic gràcies a un repertori adequat i una bona qualitat interpretativa.
La cantant gironina es va acompanyar del pianista Nito Figueras, que durant tot el concert va realitzar la base musical de les balades, mitjos temps i tangos que va interpretar Del Saz. I es que la soprano sap jugar cartes molt diferents sense pestanyejar, i s’atreveix amb clàssics lírics com Ave Maria fins a cançons populars catalanes, com l’himne a la pau de El Cant dels Ocells del compositor i violoncelista Pau Casals. El repertori va ser heterogeni i obert, i va abarcar des de la cançó espanyola amb Mediterráneo de Joan Manuel Serrat fins a les influències llatinoamericana d’Alfonsina y el mar. A la part final del concert va ser molt aplaudida una emotiva i bellíssima interpretació del Rossinyol.
Susanna del Saz repetia concert a l’església de Sant Cebrià, després que el 2008 ja actués a la població maresmenca. I es que Del Saz té una característica particularíssima, una excel•lent projecció de la veu, una projecció que va ressonar amb dolçor i potència a la vegada a les parets de granit del temple. Un recital de cambra relaxat i detallista de talla inclòs dins la desena edició del Primavera de les Arts que s’apunta amb aquest concert un flirtreig momentani amb el cant líric i popular que sap connectar amb tots els públics. ELOI AYMERICH
Llavaneres s’enamora d’Il Puto Musicante
Una vintena de persones van acudir a la petita sala Zig Zag de Sant Andreu de Llavaneres el passat dissabte per veure i escoltar el concert d’Il Puto Musicante. Una bona notícia tant per la banda -amb disc sota el braç costa veure aquesta originalíssima proposta nascuda a casa nostra- com per la sala, ja que amb aquest nou recinte -una antiga gelateria que programa setmanalment artistes de gairebé tots els estils- Llavaneres s’apunta a la música en directe que mica en mica va sembrant arreu de la comarca nous escenaris que programen regularment.
Il Puto Musicante va aparèixer en versió reduïda, tirant cap a la vessant de cantautor només format per Israel Muñoz a la veu i guitarra clàssica i Josep Muñoz a la bateria acústica i percussions. Cal citar l’acompanyament a les projeccions visuals del videojòquei mataroní Cristian Herráiz, que va donar l’apunt de transgressió visual final a l’espectacle. I es que en una actuació dinàmica, fresca i lliure, el cantant va demostrar ser un showman en tota regla. El músic mataroní combina l’humor amb unes lletres de poesia ilimitada d’amor i sentiment, una veu perfectament projectada i una bona afinació.
Els maresmencs van treure a escena un tornado de ritmes i estils, que van anar del jazz més soulero al funky més eixalabrat, del pop més melancòlic al son més tribal o del folk més poètic al rock més guitarrer. Una mescla màgica i surrealista que si més no pot agradar a gairebé tothom.
L’escenari del Zig Zag ha vist passar recentment cantautors com El Niño de la Hipoteca, però sens dubte el més autèntic i indefinible fins ara ha estat aquest Musicante que canta a les estrelles i a les noies boniques amb la mateixa frescor i naturalitat que respira i mou els dits per la guitarra. – ELOI AYMERICH.
Relk restaura el cabaret electrònic
Els maresmencs Relk van actuar el passat dissabte a la nit al Teatre Principal d’Arenys de Mar, presentant les cançons del seu darrer treball, Pedres Blaves.
El conjunt d’Arenys de Munt va demostrar que han trobat el seu espai sonor i musical, amb una mescla preciosista de pop de tall acústic, apunts d’electrònica i un cert aire cabaretesc amb tocs teatrals.
Guiada per la veu delicada de Maira Comalat, a escena es van presentar uns rejovenits Relk, amb els ja coneguts Joan Vallcorba al teclat i efectes i Montse Majà al violoncel i l’argentoní Pep Terricabras a la bateria, el mataroní Pol Caturla al contrabaix i l’isclenc Àlex Guitart a la pandereta i la guitarra morisca.
Les sensibles melodies de Relk es mesclen amb la poesia del rapsode arenyenc Jordi Bilbeny, una mescla única que va regalar als assistents moments excel·lents com el tema General Moragues o Pedragentil.
Una nit de cabaret electrònic de primera fila a la que van respondre un centenar de persones. Una restauració musical en tota regla d’un grup de casa nostra que sona cada cop més cohesionat i apunta ben alt.
ELOI AYMERICH.
El Monumental s’omple de la copla de Manolo Escobar
Satisfacció total i absoluta en les més de 200 persones que van acudir al Teatre Monumental el passat divendres per veure Manolo Escobar. El cantant de coples català és una de les grans icones de la música popular espanyola dels últims quaranta anys. Acompanyat del pianista Guillermo Marín i de l’acotador en escena Marc Rosich, Manolo Escobar va presentar el seu espectacle “De Manolo a Escobar”, un repàs a la seva llarga trajectòria musical.
Escobar va saltar per sobre del seu darrer disc, “De puerto en puerto” i va descarregar el seu temari inacabable de hits històrics en dues parts. El cantant va recordar les seves arrels a Andalusia, la seva època d’emigrant andalús a Catalunya amb cançons com “Yo soy un hombre del campo” o “A Barcelona”.
Del pasodoble a la rumba, de la balada a la copla, la música melòdica i d’estructura fàcil de Manolo Escobar recorda aquella nostàlgia de transistors antics i gales d’estiu, de cançons acaramelades i d’exhaltació permanent a la dona hispana amb temes com “La morena de mi copla” o de clàssics universals com “El porompero”.
Els beneficis del recital anaven destinats a la Fundació Grup 3r Món de Mataró, ja que el primer recital d’Escobar va ser fa gairebé 50 anys a la capital de Maresme. Per tant, doble objectiu ressolt: gest solidari per una banda i sobretot, la nostàlgia musical, totalment saciada amb l’ofici conegut però no per això menys apreciable de Manolo Escobar. – Eloi Aymerich.
