Pere Tàpias va actuar dissabte al Centre Cultural de Cardedeu davant d’una quarantena de persones presentant Les meves cançons, un recull de temes que han caracteritzat la seva dilatada carrera. Amb una posada en escena molt senzilla i un to molt natural per part de Tàpias, vam poder escoltar les històries que ens explica aquest cantant amb el toc d’humor que posa en totes les seves composicions.

Pere Tàpias va estar com sempre sol a l’escenari, només acompanyat per la seva guitarra acústica. Assegut davant d’una taula plena de fulls amb les lletres i acords de les cançons, fent-se ell mateix els acompanyaments de la veu i simulant diferents sons d’instruments. De fet, Tàpias no necessita res més per desenvolupar el seu estil. Les seves són cançons musicalment simples i es nutreixen molt més de les lletres amb acudits recurrents que no pas de la complexitat de les seves estructures.

Tot i això, aquests temes desprenen una certa calidesa, en part producte de la època en la qual van ser escrits. Pere Tàpias pertany a l’època del sorgiment de la Nova Cançó catalana, però ell sempre ha estat un personatge força difícil de definir dins aquest grup. En el concert de dissabte, vam poder escoltar peces de temàtiques molt diferents, com una parodia de El meu avi va anar a Cuba sota el nom d’Havanera casolana, o El progressista, extreta del seu primer treball i que conté una crítica divertida a l’estil de vida de la societat moderna, publicada el 1968 però encara ben vàlida en els nostres dies.

Combinat amb les seves facetes de gastrònom i de locutor de ràdio, Tàpias ha sabut rendibilitzar durant els anys la seva vessant musical amb un seguit de cançons familiars que són optimistes i lleugeres. D’altra banda, dissabte va oferir un concert que va semblar molt improvisat, tot i que aquesta és una fórmula que porta desenvolupant durant dècades. En realitat la seva proposta de directe està poc cuidada, sobretot atenent a les possibilitats que existeixen avui dia, però potser l’encant de Tàpias sigui precisament aquesta proximitat i la seva senzillesa a l’escenari. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

El cantautor valencià Feliu Ventura va visitar dissabte el Teatre Auditori de Granollers en motiu del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal popular l’Esquerda. Acompanyat tan sols pel seu bon amic Borja Penalba a la guitarra, Ventura va fer arribar la seva veu amb un seguit de cançons acústiques amb un alt contingut de reivindicació social.

Ventura va aprofitar per repassar les cançons del seu darrer treball publicat el 2006 Alfabets de futur, unes composicions on clarament predominen unes lletres profundes que tenen per temàtica des de la llengua fins a la identitat o la crítica ferotge a la classe política. Són d’altra banda unes cançons relativament llargues amb una estructura senzilla i a vegades repetitiva en alguns moments, ja que precisament són les frases que desprenen les que Ventura vol que quedin gravades a l’imaginari col·lectiu.

Tot i que l’artista de Xàtiva ha anat buscant el seu camí des de l’inici de la seva carrera el 1996 amb la publicació del seu L’única diferència, es pot comprovar a primera vista com les influències d’autors de la Nova Cançó com Raimon són ben presents en la seva proposta. Tot i això, Ventura utilitza un registre més modern, amb cançons que van des del pop rock fins al folk i que introdueixen conceptes que potser fa unes dècades es tractaven amb un to reivindicatiu més directe, en part degut a la situació política del moment.

Ara bé, de cap manera podríem considerar que Ventura porta la seva opinió a través de les cançons des d’un punt de vista tímid, sinó que més aviat podríem dir que el contingut de les seves lletres té un component més poètic que el dels seus predecessors. Embolcallat amb metàfores, comparacions i textos de diversos autors valencians coetanis com Marc Granell que li donen un caràcter més jove. Mai hem d’oblidar però, que les cançons de Ventura s’integren dins el gènere de la cançó-protesta, que representa un llegat cultural a tenir en compte per a la nostra terra i del que en queden no masses exponents. ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ.

El duet de cantautors Raül Moya i More van actuar el diumenge a El Dau en motiu del cicle de concerts d’autor que organitza aquest espai mataroní i que s’iniciava precisament amb aquestes actuacions. Els dos protagonistes van aportar les seves cançons més intimistes per signar un concert serè i agradable, només amb la presència de veu i guitarra en ambdòs casos.

El primer a pujar a l’escenari va ser Raül Moya. Armat amb la seva guitarra i en alguns moments puntuals amb una harmònica, el cantant de El Masnou va repassar cançons ben diverses, des de “Has sido tu” d’Hombres G passant pel clàssic de Lucio Battisti “E penso a te” o cançons del grup madrileny Burning entre d’altres. Moya també va tenir el seu particular homenatge en forma de cançó amb la seva ciutat natal a la que ell anomena “Mashville”, una mescla entre la seva localitat i la coneguda ciutat de Texas.

Després vam tenir la oportunitat d’escoltar a More, un cantautor maresmenc que es caracteritza per la seva serietat sobre l’escenari i unes cançons dolces i molt sentimentals. More va començar amb la seva plàcida “Tópica Ranchera” i va continuar la seva actuació amb composicions tendres amb un cert aire de nostàlgia com “Debe existir un camino hacia ti” o “Carnaval en Otoño”.

Tot i que els dos cantautors van utilitzar registres força semblants, vam poder veure certes diferències entre ells. D’aquesta manera s’intueix la personalitat musical d’aquests dos artistes. Mentre que Raül Moya es va presentar amb una dosi més gran de simpatia, More va mostrar-nos una vessant força més reflexiva i solemne.

Aquest cicle d’autor que organitza El Dau va tenir una primera cita que d’alguna manera serveix per escalfar motors de cara a properes actuacions. Tant Raül Moya com More van mostrar-nos el treball que han estat desenvolupant durant els darrers anys i van fer exactament el que saben fer. No va ser un concert intens ni rítmic sinó més aviat el contrari. Va ser un concert ple de tranquil·litat, i això és precisament el que esperàvem. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ